TÉ LA MÀ MARIA - REUS

CINEMATECA MAS IGLESIAS – REUS (LA MORT DEL NOSTRE PASSAT)

2012-02-10T07:42:00.002+01:00

En Carles, la Maria i el Jesús han fet aquest muntatge degut al tancament de la cinemateca del Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus. Aquest servei es dedica a recuperar les pel.lícules antigues o considerades d'arxiu que puguin haver a la nostra ciutat, Reus. Volen recordar que si oblidem el nostre passat, oblidarem qui som. Només dir-vos que el cost d'aquest servei, víctima de les retallades, no és ni molt menys un cost important per les arques de la nostra ciutat.

SIN MEMORIA from juandesafinado on Vimeo.
..
.

La cultura hade ser un dret universal, i reduir-hi la inversió suposa un greuge tant anivell econòmic com social. A més, és un greu entrebanc cap a un futur que, sivolem que sigui prósper, ha de passar inevitablement per una societat de lainformació, la cultura i el coneixement i on, enlloc de retallar lesinversions, es facin molt més raonables i transparents. Els pressupostos quehi ha sobre la taula i les retallades impulsades i imposades per CiUconstitueixen una flagrant il·lustració d’una forma d’actuar a la que,malauradament, els polítics ens tenen massa acostumats: trencant de manerarepetida les seves promeses electorals i, en definitiva, a dir unes coses per,a continuació, fer-ne unes altres completament diferents.

Les retallades en Cultura són les més dràstiques de totesles efectuades darrers pressupostos de la Generalitat. De fet, els pressupostos prevists per al Departament deCultura passen de 695,76 milions d’euros del 2011 a 302,39 milions d’enguany, patint una retallada del 56,54%. Lapolítica cultural ha de ser d’accés lliure i plural, i aquestes mesuresd’austeritat pressupostària repercutiran negativament en l’accés universal deles ciutadanes i els ciutadans a la cultura atès que suposaran un increment delpreu de les entrades d’espectacles teatrals i de dansa, dels concerts, delsmuseus...

LA DISTÒPIA DELS IDIOTES

2012-02-09T07:57:00.000+01:00

Undels subgèneres més reconeguts de la ciència ficció és la distòpia. En la majorpart d'obres d'aquest tipus apareix una entitat, de vegades supranacional, queens subjuga a tots. George Orwell el va anomenar Gran Germà abans que Endemolfotés els caps de mig món amb el format del mateix títol.

En plena globalització, els endevins tendeixen a pensar que el Gran Germà és oestà a punt de ser una corporació. Alguns assenyalen a Google, altres a Apple oa Monsanto. No obstant això, hi ha una variant de la distòpia inexplorada perla ciència ficció. I si el Gran Germà no és una multinacional ni un gran governimperial? I si resulta que és la suma global d'un munt d'idiotes?

Imaginaque, per allò de la globalització, la immediatesa i la no verificació de lainformació, pel aclaparador índex de soroll que ens envolta, els idiotescomencen a posar-se d'acord com qui no vol la cosa.

Imagina que, de tan escepticisme mal enfocat, de pur desconeixement i manca deformació bàsica, els idiotes acaben provocant un inesperat gir en la nostracivilització ... sense voler.

Suposa,què sé jo, que sorgeix un moviment antivacunaciò. Ja sé que és una bogeria ique ningú és tan rematadament imbècil, però segueix-me el joc i imagina’l. Séque és difícil sostenir una posició tan estúpida, però, no sé, suposa que és laseva manera de queixar-se contra els excessos de les farmacèutiques. O, millorencara, suposa que sospiten que les vacunes només serveixen per propagarmalalties. Que és una mena de malvat pla de la indústria farmacèutica per crearmalalts i així vendre més ibuprofèns o el que sigui.

Moltagent deixaria de vacunar els seus fills i, és clar, al principi no hi hauriacap conseqüència. I no l'hauria, òbviament, perquè es mantindrien els nivellsd'immunitat de grup (és a dir, que estaria vacunat un percentatge suficient dela població). Però llavors els idiotes comencen a difondre les seves idees perinternet de manera que, amb el temps, se'ls van sumant nous idiotes. I algunsmitjans de comunicació, capitanejats també per idiotes, comencen a donar-losveu.

Aquest moviment antivacunaciò es comença aestendre fins que, un dia, es trenca la immunitat de grup en una comunitat. I,de sobte, comencen a tornar malalties eliminades, i algunes malalties amb lesque ara convivim normalment tornen a ser mortals.

I aquestes malalties comencen a difondre’s per altres comunitats que hantrencat la seva immunitat de grup provocant pandèmies de grip, de verola, dexarampió ...

L'imagines? Una distòpia causada per idiotes!

No, suposo que tens raó. Això no pot passar.

LENNETTE NEWELL – UNITED STATES

2012-02-08T14:34:00.000+01:00

És increïble la mostresde creativitat que són creades per l'ésser humà,i aquest ésel cas de la fotògrafa dels Estats Units LennetteNewell, qui vapintar sobre cossos nus un concepte de bodypaint animal, posteriorment va treure fotografies sobre fons negres i clars obtenint un resultatfantàstic.

Lennette Newell, escaracteritza per ferfotografies d'humans i animals, la seva inspiració ve de la infància jaque el seu pare era veterinari. Aquesta exposicióporta per títol Ani-human, es van fer bodypaint d'elefant, zebra,guepard, serp, mandrili un tigre blanc.És fascinant coml'humà pintat es fusionaamb l'animal, entenir textures molt similars i fins i tot imitantcomportaments i totaixò es captura enuna fotografia.

Cal assenyalar que ja té més d'una dècadades que va arribar la moda animal per quedar-se,fins i tot avui dia sembla tornarà a donarmolt que parlar. Lesfotografies d'aquesta mostra van ser preses a Los AngelesCalifòrnia i podemvisualitzar un bon maneig de blancs inegres quan apareixenla zebra i eltigre blanc, bronzes amb el guepard itons forts ambl'elefant. A més la relació eterna del micoamb l'home ésmolt ben plasmadaamb el mandril.

SERGE MARSHENNIKOV (2ª PART) - RÚSSIA

2012-02-07T07:55:00.000+01:00

Serge Marshennikov va néixer el 1971 a Ufa (Bashkiria,URSS). El seu avi era el gerent general de la companyia de la cria de cavalls,el pare un enginyer elèctric i la seva mare estava en l'educaciópreescolar. Ell mateix recorda que desempre li va agradar el dibuix, la pintura i l'escultura de qualsevol materialque pogués aterrar a les seves mans. Després de rebre diversos premis per lesseves aquarel·les que va fer de jove,Serge va decidir convertir-se en un pintor professional . Les pintures s'han venut a través desubhastes d'art importants, com la famosa Christie de Londres i de Bonham, aKnightsbridge. El seu treball té una gran demanda i els seus preus estanaugmentant constantment. Les seves col·leccions es poden veure en l’actualitata Museu d'Art Modern (El Paso), al Museude Grace (Abilene), així com a nombroses col·leccions privades importants aRússia, Anglaterra, Dinamarca, França i Japó.

ESGLÉSIA CATÒLICA LA SECTA MÉS PERILLOSA

2012-02-06T07:59:00.000+01:00

Consultantel B.O.E. número 315, amb data dissabte, desembre 31, 2011, a la seva pàgina146.615 podem comprovar com l'Estat lliurarà mensualment a l'Església Catòlicala quantitat de 13.266.216,12 euros, l'equivalent a 26.487.751.624 de lesantigues pessetes. Perpoder dur a terme aquesta mesura s'han suspès les ajudes a la INVESTIGACIÓen diversos camps de la Ciència, com ara Medicina,Educació, etc.

L'EsglésiaCatòlica, única institució que es queda fora de les dures mesures d'ajust delGovern del PP. Rebran els milions d'euros que sumen totes les subvencions iassignacions de diners de les arques de l'Estat que rep i es lliurarà de lapujada de l'Impost de Béns i Immobles (IBI) que no ha de pagar. Conseqüènciesde tenir mitja dotzena de ministres de l'Opus Dei o Legionaris de Crist:L'Església Catòlica s'ha quedat fora de les dures mesures d'ajust anunciadespel nou Govern de Mariano Rajoy per combatre el dèficit públic i rebrà fins afinals 2013 els seus habituals 5.000 milions aproximats d'euros que sumen totesles subvencions i assignacions de diners de les arques de l'Estat que rep.

Igualque passava a l'Espanya nacional catòlica de Franco, a la institució se li dotad'un paga extra de 13 milions d'euros mensuals durant els dos pròxims anys(pàgina 42 de l'arxiu del BOE). A més, l'Església Catòlica també es lliurarà dela pujada de l'Impost de Béns i Immobles (IBI) anunciada per l'Executiu del PP,ja que el seu patrimoni no està subjecte a aquest gravamen. La Llei de leshisendes locals estipula que l'Església està exempta de pagar l'IBI en virtutdels Acords entre l'Estat i la Santa Seu de 1979. Mentrestant, els nostresjoves científics han d'emigrar perquè si fins ara morien de fam amb els seuscontractes de becaris, a partir d'ara que el govern va prometre no retallar nipujar impostos, ha retallat la despesa en R + D.

L'EXCUSADE LA SEVA LABOR SOCIAL: UN NEGOCI PER L'ESGLÉSIA QUE PAGUEM TOTS

Per justificar la injecció de diners de tots en les arques d'una confessióreligiosa determinada, el nacional catolicisme s'escuda en la seva tasca social,pagada amb els nostres diners o de la que s'aprofiten per fer negoci:

-Els hospitals i col·legis PRIVATS de l'Església no estalvien diners a l'Estat.Són el negoci del segle. Se suposa que els hem de donar les gràcies per fer-losrics quan les administracions autonòmiques desvien pacients als hospitalsprivats i els paguen la factura o alumnes a les escoles concertades. Cada diade convalescència en una habitació d'un hospital gestionat per l'Església enscosta una fortuna, igual que cada cadira ocupada per alumnes de col·legisconcertats.

- Elsorfenats haurien de deixar de ser propietat de l'església-pagats amb fonspúblics en el seu manteniment i que passin a ser gestionats per l'estat: a mésd'evitar que els nens pateixin abusos físics i se'ls adoctrini des de petitsper obligació en un determinat credo religiós, els treballadors dels orfenats -escrea ocupació- tindrien la formació que es necessita professional i acadèmica,no en superxeries religioses i encanteris en forma de pregària per educaraquests nens: és lamentable que els que els estiguin criant no sàpiguen capd'ells (en teoria) tan sols el que és tenir un fill.

- Els albergs de caritat i cuineseconòmiques haurien de ser substituïts per un sistema que empri aquests dinersmalgastats en perpetuar la situació d'aquestes persones i la seva necessitat decaritat en un altre que procuri i s'ocupi que les persones que acudeixen a ellno hagin de suportar aquesta dependència i puguin valer-se de nou per simateixos en la societat i trobar una feina. Això s'aconsegueix substituintcapellans i monges per treballadors socials qualificats, que per desgràcia, niha força a l'atur. I no neguen aquesta caritat a qui els ve de gust, com sí fanCàritas i l'Església catòlica.

DAVIDE BELLOCCHIO - ITÀLIA

2012-02-05T11:05:00.000+01:00

El treball creatiu del italià DavideBellocchio fotògraf, després d'una carrera com a director d'art a lapublicitat, va llançar un nou desafiament: entrar a la fotografia, repte ambèxit quan es veu el resultat final d'aquestes imatges plenes d'històries ihumor. L’estil del Davide es defineix tant pel fort sentit del caràcter il'estructura narrativa que infon en la imatge, sovint representada amb un tocd'humor o la ironia subtil que involucra i manté amb l’espectador. Les sevescomposicions reflecteixen les influències del periodisme fotogràfic i elretrat, i es combinen amb una il·luminació distintiva i la producció personal.

MARIA

2012-02-04T09:19:00.001+01:00

Ho explicarétot. Perquè ja no tinc por.

No treguis el nom dels assassins de la meva mare, ni dels que li donaven lespallisses al meu pare, ni dels que em donaven l'oli de ricí des dels nou anys.Perquè els seus fills no tenen la culpa del que van ser els seus pares.

Jo li he escrit al rei, li he escrit al fiscal, li he escrit a l'audiència, lihe escrit a Castella i Lleó. Tinc centenars de cartes respostes, però la mevamare segueix enterrada al peu de la carretera. La meva mare a la que van venira buscar al setembre del 36 arrencant de mi i de la meva germana.

Quanvaig complir nou anys ens van agafar a mi i a la meva germana, ja tantes altresdones del poble, també embarassades i nenes camí de l'església. Després delsermó ens van asseure a totes i ens van fer beure mitjà o un litre d'oli dericí i deu o vint bitxos, depèn de si eren nenes o dones. Aquesta va serl'única vegada que ho van fer en grup. Després ens agafaven segons els donava,diverses vegades a l'any fins que vaig complir disset.

L'última vegada ho van fer perquè deien que jo havia vist els maquis. Jo noveia ningú, res més que anava escapant-se pels carrers perquè no em veiésningú. Vaig haver d'anar de ventre 47 vegades i vaig acabar a la tarda al llit,desmaiada, sense coneixement, fins que el meu pare al dia següent em vadespertar d'un crit espantat. Ell mai ho va saber, nosaltres ho protegíem,perquè sinó hagués anat a per ells i els hagués matat. I després l'haguessinmatat a ell.

Es vapassar la vida protegint i mai més es va tornar a casar. Deia que cap donapodria ocupar mai el lloc de la meva mare.

Al meu pare li donaven pallisses constants, sobretot al principi. El meu parees defensava, era un home fort però deu homes contra ell era massa. El agafavenpel carrer quan venia del camp.

Una vegada va arribar a casa sagnant, nosaltres li preguntem que què li haviapassat i ell va dir que res, que havia caigut i havia rodat contra unesbranques. De seguida va cridar la guàrdia civil i se'l van endur. Va arribardiverses hores després amb la carn d'un braç penjant. La meva germana va trucaral metge mentre jo li guaria les ferides. El metge vi i el va curar amablement.Al dia següent el van apallissar al metge.

Crecque la primera filla que vaig parir me la van robar. Vaig arribar a Madrid iuna infermera em va creuar les cames i es va asseure damunt meu perquè noempenyés. Em va dir que totes les de poble érem unes animals. A l'estona vaarribar el doctor i em van ficar en un quiròfan, deia que la nena corria perilld'asfíxia. Em anestesiar i me la van treure amb fòrceps. Quan vaig despertar emvan dir que estava en una incubadora. Jo la demanava però no me la donaven, iestava destrossada. Després de dues setmanes ja em van confessar que la nenahavia mort feia una setmana, però jo no m'ho crec. Hi havia una dona quecaminava buscant un nadó per adoptar, i negociar amb una mare soltera quenetejava les habitacions però li va dir que ella no venia al seu nen per res.

Esticperdent la veu, però per sort avui vinc del metge i m'ha dit que no és resdolent. Que és desgast. Que estic com rovellada.

Jo l'únic que demano és treure els ossos de la meva mare i portar al costat delmeu pare, que també està enterrat amb una filla que va morir. Venir a la vidaper viure tantes desgràcies. Fa molts anys lluitant per que passi, encara quecaigui morta el mateix dia que els enterri junts tant me fa, tot valdria lapena. Al fill d'un rei o d'un polític ja l'haguessin enterrat ja dignament.Però a nosaltres, que no som res, el món sencer ens dóna l'esquena.

Maria
.
.

ELENA & VITALY VASILIEVA - UCRAÏNA

2012-02-03T08:01:00.000+01:00

Elena & Vitaly Vasilieva són dosfotògrafes Ucraïneses amb un treball eròtic i artístic de gran qualitat tantvisual com conceptual. Amb un treball predominantment en blanc i negre, labellesa de les seves imatges es complementa amb una elasticitat natural en elsseus models, possiblement ballarines, i amb una posada en escena molt elaboradaque gairebé en tot moment és un exercici de performances de caràcter eròtic imolt sensual, no exempt de significat. No és simplement fotografies de nus, eltreball d'aquestes dues artistes és l'expressió de la bellesa de la mà d'unasensualitat palpable.

Vitaly va néixer a Ucraïna el 1966 ies va graduar a la Universitat de Kharkov, Elena també va néixer a Ucraïna el1975 i és graduada en Disseny i Decoració. Viuen entre Kíev i Munic i tenen dosfills que són l'eix de les seves vides. Es van iniciar en la fotografia l'any2002. A Alemanya l'any 2004 van produir un llibre "Darrere dels meusulls" que conté part del seu treball. Compten amb un gran nombre depublicacions i les seves fotografies s'ha exposat en nombroses galeriesd'Europa i Estats Units. Han estat nominades en importants premis com el Blackand White Spider Awards Photograph el 2009 i el 4th Annual Photography MastersCup i el Black and White Spider Awards Photograph el 2010.

Temps Mort from Temps Mort on Vimeo.

ELS HECTOPASCALS

2012-02-02T07:57:00.000+01:00

Hi ha poques mesures que variïn en tres ocasions en la vida d'una persona; en el cas de la moneda han estat les pessetes i els euros, dues ocasions que també mana pebrots per altres i pintoresques raons. La pressió atmosfèrica recentment i amb motiu de "qui no té feina, pentina al gat" em porta desconcertat, esmaperdut i amb ganes d'aclarir, d'una vegada per sempre, aquesta trivialitat.

Anem per la definició actual: "la pressió és la magnitud física que mesura la força per unitat de superfície, aplicada en direcció perpendicular a aquesta. La seva unitat en el SI (sistema internacional) és el pascal, que equival a una força d'un newton que actua uniformement sobre un metre quadrat; de totes maneres, encara es fan servir d'altres unitats, considerades ja obsoletes, com el mil·límetre de mercuri, el bar o l'atmosfera".

A l'insti amb detalls, exemples, colzes i garrotades ens van lloar la importància de la columna de mercuri de 760 mm d'Evangelista Torricelli (ara obsolet amb raó, perquè l'invent és del 1643) que mesurava la pressió atmosfèrica i que, a més, servia per mesurar l'altitud. Aquesta andròmina continua en quasi totes les cases com a símbol de la més absoluta obsolescència al costat d'invents no tan recents com els baròmetres electrònics amb propaganda comercial o de regals fets amb l'etiqueta "espero que t'agradi".

Després o al mateix temps i amb l'idèntic professor malcarat de física s'estudiava el bar, de nom més quotidià, i que he descobert clau i decididament important en les nostres vides d'adolescents i posteriors estadis mentals. El tal bar venia de la bària, unitat de pressió en el SI i que encara es defineix com "la pressió exercida per una dina (busqueu a la Wiki) sobre una superfície d'un cm quadrat". Tot plegat va comportar que el Mariano Medina expliqués les meravelles del temps venidor en funció del mil·libar i que em va facilitar entendre que estudiar física servia per a alguna cosa més, a banda d'entendre el fenomen de la poma de Newton.

I, per últim, el pascal, una unitat en honor de Blaise Pascal, un eminent matemàtic, físic, teòleg i filòsof francès del 1623 i inventor de l'enrevessada teoria de les probabilitats. El SI d'unitats a base de la llei de l'embut el va definir com "la força exercida per un newton sobre un metre quadrat" i coherentment l'hecto és l'equivalència a 100 "pasquals". L'explicació de marejar tant la perdiu amb aquests canvis també resulta interessant però el gat ara ja està pentinat i el genoll em fa una mica de mal, senyal dolor i la seva relació amb la pressió atmosfèrica en unitats de "meniscs", p.e.? Passaria a la història del saber? Faria algun duro i podria contractar un perruquer de gats? Sempre incògnites en aquest maleït corral de malvada i econòmica pressió!

Arcadi Vilella
27 01 12

LOUIS-JEAN-FRANÇOIS LAGRENÉE - FRANÇA

2012-02-01T07:53:00.002+01:00

Louis-Jean-FrançoisLagrenée (París 30desembre 1724 - 19 juny de 1805)pintor francès deixeble de Charles vanLloo. També conegut com l'Ainé. Un virtuósde l'artesania fina, Lagrenée va ser un dels tres pintors responsable de latransformació de la pintura francesa lluny de l'estil rococó cap a una mésmoderada, llenguatge classicista. El 1755 va ser triat membre de ReialAcadèmia de Pintura i Escultura presentantper aquest motiu el seu quadre El rapte de Deyanira(Louvre). En 1804 Napoleó li va concedir la Legió d'Honor i el 1805, va morir al Louvre. Al Museu del Prado de Madrid, es conserven diverses de lesseves obres: "La Visitació", "Al·legoria del Olfacte","Al·legoria del tacte", "Escena de sacrifici", "Escenamitològica" i "Escena de triomf".

QUIN FUTUR MÉS NEGRE TENS, ESPANYA!

2012-01-31T07:57:00.000+01:00

Nose’n van en trens amb maletes de cartró però porten els seus béns més preuats:un portàtil, un mòbil d'última generació regalat per un familiar o aconseguit abase d'una lluita de punts sense quarter. Solen prendre un vol de baixcost, caçat pacientment en les xarxes d'Internet. Es faran un màster, o hanaconseguit una mal anomenada beca Erasmus que costarà a la família la meitatdels seus estalvis. Altres vegades faran d'au-pair, d'auxiliar de conversa, o aqualsevol treball temporal. La família els va a acomiadar a la portad'embarcament i mentre s'allunyen dissimularan uns la seva pena i altres laseva incipient desemparament. "És per poc temps -es diuen-. Dominaran el idioma,coneixeran món ... Tornaran en pocs mesos".

Finsfa poc era un privilegi dels nous temps que els permetia gaudir d'una llibertatsense límits, d'un món sense fronteres, d'una capacitat gairebé infinitad'aprenentatge ... Fins que va arribar la crisi i la maleta va semblardiferent, l'espera en la fila d'embarcament més compromesa, el comiat més tristi el fantasma de l'absència definitiva més proper. No, no porten maletes decartró, ni hi ha aglomeracions a l'andana del comiat. No se'n van en grup, sinóun a un. Aparentment res els obliga. Ha estat una cadena invisible d'esdeveniments.Van estar allà fa uns anys, o tenen una amiga que els ha informat que pottrobar algun treball amb facilitat. No pagaran molt, això és segur, però podranguanyar-se la vida amb certa facilitat ... Al capdavall aquí no hi ha res. Ise'n van a poc a poc, sense enrenou algun.

Undegoteig incessant de saba nova que surt sense soroll del nostre país,desmentint la vella quimera que la història és un cabal continu de millores. Nohi ha estadístiques oficials sobre ells. Ningú sap quants són ni on es dirigeixen.No s'agrupen sota el nom oficial d'emigrants. Són, més aviat, una microhistòriaque es compta entre amics i familiars. "La meva filla està a Berlín","se n'ha anat a Montpeller", "se'n va anar a Dubai" sónfrases que escoltem sense reparar en el significat exacte que comporten.

Escapena les estadístiques de l'emigració perquè solen tenir un nivell alt d'estudis ino es corresponen amb el perfil típic del que pensem que és un emigrant. Potseren els comptes oficials figurin com a residents a l'estranger, però hauriend'aparèixer com a nous exiliats producte de la ceguesa del nostre país. En elstemps de crisi que detallen cada euro gastat ningú computa els centenars demilers d'euros emprats en la seva formació i regalats a empresaris de més enllàde les nostres fronteres amb una malaptesa sense límits, amb una ignorànciasense parangó. Menys encara es quantifiquen l'esforç de les seves famílies, lesil·lusions perdudes i els seus somnis trencats en mil trossos.

Noporten maletes de cartró, però componen un nou èxode que castiga especialment aAndalusia, que dispersa als nostres joves per tot Europa i gran part del món,que ens priva del seu saber, de la seva aportació i de la seva companyia. Però,aparentment ningú s'escandalitza per aquesta fuga de cervells, lenta peròinexorable, que ens privarà de molts dels nostres millors talents. Ningúprotesta per aquesta nova onada d'exiliats que són una acusació silenciosa delfracàs i d'engany. Se’n van en silenci pel túnel d'embarcament en què els podenmalenconia per la pèrdua primerenca de la seva terra. No són, com diuen, unageneració perduda per a ells mateixos. No són els socorreguts ni-nis queserveixen per culpar a la joventut de la seva falta d'ocupació. Són unageneració perduda per al nostre país i per al nostre futur.

Un terrible error que pagarem molt car enforma d'endarreriment, d'empobriment intel·lectual i tècnic. Tot i que encarano ho sapiguem. Hauria d'afegir: I mentrestant el país se'ns omple de gentaliena a la nostra cultura, sense educació i sense formació, que no aportaranres a la nostra societat com no sigui generar despeses en el millor dels casos,encara que per desgràcia veiem cada dia, que no només això, sinó elevar elsnostres índexs de delinqüència, amb el mirar a una altra banda de la gent, lademagògia barata d’uns, l'avarícia de molts empresaris que els veuen com a màd'obra barata i submisa i la inacció responsable i fins criminal dels nostresgovernants. Altres vinguts del llunyà orient, com autèntiques tèrmits, es van apoc a poc i sense soroll, apoderant lentament del país.

VICTOR NIZOVTSEV - RÚSSIA

2012-01-30T07:41:00.004+01:00

Victor NIZOVTSEV (ВикторНизовцев) va néixer el 29 d'agost de1965 a una regió coneguda com Ulan-Ude, al costat del llac Baical a Rússia.La seva família es va traslladar ala República de Moldava, quan Víctor era jove. Es va criar a laciutat de Hincesti, a 30 milles al sud-est de lacapital de Moldàvia, Chisinau.Als set anys va ingressar a l'Escola Hincesti d'Artper a Infants, on va estudiar durant cinc anys. Enel 9è grau, Víctorva sortir de casa per estudiar a l'Escola de Ilia Replind'Art a Chisinau. Els seus plans es vanveure interromputs quan la universitat es va anar a un sistema obligatori dedos anys que va passar en l'exèrcit, on el seu talent va ser utilitzat per pintar els plansmilitars i lestanques publicitàries pro-militars. Desprésde l'exèrcit va entrar a la prestigiosa Universitat de Vera Muhina ArtsIndustrials a Sant Petersburg,Rússia. El 1993 Victor va acabar els seus estudis com a dissenyador de moda i pintor decoratiu. Desprésva tornar a Hincesti on vacomençar a pintar per les galeries a SantPetersburg i Chisinau. Víctor resideix actualmentals Estats Units.

EL FUTUR DEL PERIODISME

2012-01-29T10:44:00.000+01:00

No és la crisi publicitària,és el periodisme. La informació ha passat de ser considerada un servei a la democràciaa tractar-se com una mercaderia. Els models vigents han contribuït a aquesta situació.Lacrisieconòmica i eldescens de la inversió publicitària,sumats a la irrupció a internet de noves formesde comunicació, estan transformant el model mediàticactual. Només el2011 al voltant de 4.000 periodistes s'han quedatsense feina i nombrosescapçaleres han fet fallida a l'estat espanyol. La caiguda dels ingressos perpublicitat és assenyalada com la causa fonamental del terratrèmol. Segons les últimes dades de l'empresa Infoadex,els diaris van perdre un 32% d'ingressos publicitaris durant l'octubre i desembrede 2011. Avui s'ingressa menys de la meitatque fa cinc anys.

En aquest sentitles empreses mediàtiques han contribuït a cavar la seva tomba amb una visió meramentindustrial de les notícies com a producte, cosa que ha suposat una degradació inevitablede les redaccions: cada vegada més precaritzades i dependents del departament depublicitat. La conseqüència lògica d'aquesta degradació en les redaccions, haestat prevaldre com a objectiu la credibilitat dels mercats abans que lacredibilitat del públic: únic actiu amb què compta el periodisme. Així, les audiènciescollides per a la propaganda i els accionistes importen més que els lectors.

Si éscomplicat per a lesempreses de comunicació, més encara per a les quepresenten línies editorialsprogressistes o d'esquerra.En aquest sentit,probablement puguin sobreviure però mai tindran elpoder que tenen els mitjans de dretes. Passacom amb elspartits polítics d'esquerra,hi pot haver-ne, però el sistema sempreté mecanismes perquè no siguin prou poderosos. La crisi dels mitjans decomunicació pot brindar unaoportunitat per construir nous models que dotina la ciutadania deformes d'intercanvi deconeixement gestionades des debaix, que s'escapen del control políticestatal i de l'interès econòmic de les empresesprivades.

Es el moment d’aposta per nousmodels de mitjans de comunicació, internet està obrint les portes,ja que no és la causa de l'ensorrament del periodisme, sinó la seva condició necessàriade futur. La informació del segle XXI esdesenvoluparà multimèdia ivia web, i elcanvi passa perassumir que l'estructura ja no és la d'unsinformadors que ofereixen unidireccionalment continguts a les audiències.D'aquesta manera, la solució passaria perconstruir a partir de la interacció de periodistes i usuaris, generantnoves formes d'informacióen constant creació i transformació. Passarà quan els periodistess'estableixin noves maneres de relació amb els seus públics basats en la col·laboració de les dues parts. Per això,el canvi vindrà per part d’una ciutadania participativaque trobarà periodistesi mitjans disposatsa fer de la comunicació alguna cosa compartida, debats i informacions construïtsa mitges.

I els mitjans tradicionals?la premsa de paper i les radiotelevisionsgeneralistes es mantindranen la mesura que recobrin la sevafunció. No serà el gran negoci, però sí sosteniblei independent: els dos trets que defineixen el periodisme crític possible. Podranviure oferint informaciósi és seriosa i profunda, per a públics específics . Els continguts s'han anatdeteriorant i pateixendel mateix mal del qual advertia Albert Camusel 1944, "es vol informar ràpiden lloc d'informar bé, i la veritatno hi surt guanyant amb això".

EROTISME A L'ACTUALITAT (MASCULÍ)

2012-01-28T09:06:00.000+01:00

Fantasiesindubtablement femenines, però construïdes sobre el cos, sobre el sexe masculí,d'acord amb el seu ritme propi ens ofereix una fantasia bisexual en la quall'erotisme es barreja amb qualsevol altra forma d'amor i la promiscuïtatconviu, sense problemes, amb els sentiments profunds. L'erotisme és una formade coneixement del cos, el renaixement italià, que fou l'origen del món modern,féu la descoberta del cos, de la seva harmonia, de la seva bellesa. El primeraspecte que la dona explora, el primer que percep del cos de l'home és la sevaolor. Sovint, segons l'olor decideix sicontinuarà veient aquell home o l'evitarà. L'art de crear perfums és un arteròtic. El sexe sempre és una acció, sempre està en el temps. L'última isuprema aspiració, l'últim i suprem lloc de la trobada eròtica és lacontemplació beatífica, fora del temps.

DESPRÈS DE MEGAUPLOAD HI HA VIDA

2012-01-27T07:54:00.000+01:00

Diverses Alternatives a les descàrregues

Si algú vol explicar les gotes que té l'oceà, els metres quadrats de núvols alcel, de segur que els prendrien per bojos. Voler censurar Internet és una cosasemblant. La Xarxa de Xarxes és ja avui dia no un Món, sinó un Univers que elssenyors de la Societat d'Autors dels diferents països volen tancar per abenefici dubtós d'uns drets que volen esprémer a perpetuïtat. El real és que noés possible censurar a tot el món tot el temps i després del cop a Megauploadhi ha alternatives perquè els usuaris finals puguin seguir intercanviant el queja van pagar. Aquestes són algunes.

10alternatives a MegaUpload

El lloc popular d'allotjament d'arxius Megaupload va ser clausurat per l'FBI i4 dels seus membres van ser empresonats a Nova Zelanda. Això podria deixar lapàgina molt temps fora de servei però mentre això es soluciona et porto 10alternatives que funcionen bé:

MediaFire: és un servei d'allotjament d'arxius i d'allotjament d'imatges gratuïtfundat el 2006 i situat al Comtat de Harris, Texas, Estats Units.

DepositFiles:servei internacional de descàrrega segura, emmagatzematge i distribuciód'arxius.

RapidShare:és una empresa d'origen alemany d'allotjament d'arxius, actualment radicada aCham, Suïssa, que opera principalment a internet. L'empresa pertany a RapidShareAG.

HotFile: servidor de descàrregues d'unsol clic gratuït! Es poden pujar grans arxius i enviar l'enllaç de descàrrega.

BitTorrent: protocol dissenyat per al'intercanvi d'arxius peer-to-peer a Internet.

Gigasize: és una empresa d'origenalemany d'allotjament d'arxius, actualment radicada a Suïssa, que opera principalmenteninternet.

FileSonic:és un altre servei d'allotjament de continguts en alça en els últims anys.

FileFactory:et permet gaudir d'un emmagatzematge de 500GB totalment gratis.

4shared: et permetemmagatzemar arxius de fins a 1 GB, descàrregues simultànies i té client per amòbils Android, iPhone i Blackberry

DivShare: una altraalternativa una mica petita però interessant.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

EROTISME A L'ACTUALITAT (VOLUM 3)

2012-01-26T08:32:00.003+01:00

La seducció és un dels millors recursos per a captar l’atenció d’aquell quemira, i és per això que sempre ha estat una de les estratègies de poder méseficients. De vegades, però, aquest recurs ha estat dissenyat en l’altre perser consumit per un mateix i assegurar, així, el plaer que provoca estar davantde l’objecte que és capaç de seduir-nos.

Creix la contradicció entre el desig que ens provoca la seva bellesa i lapor de gaudir del plaer de tocar-la. Aquesta atracció amenaçadora fa que l’objecteesdevingui un cos molt més seductor, un cos poderós, de la qual cosa en sommolt més conscients quan es produeix la resposta de la descàrrega, en el momenten que ens rendim davant la temptació i ens apropem a tocar-la.

ENCETANT EL MELÓ

2012-01-25T07:56:00.000+01:00

Hi ha persones amb dots paranormals que tenen el poder d'endevinar l'estat de maduració i de gust d'un meló. Amb mirada absenta i cara de trànsit com a mèdiums, olorant la fruita i prement els extrems, consideren el color/aparença exterior i arriben a un dictamen amb dret a reclamació. He preguntat a aquests saurins de la fruita pel meló del 2012 i, fent la seva litúrgia, han diagnosticat que era com una ceba.

La primera tallada ve aspre i picant. Al gener, concretament el dia 30, cal haver pagat el 18% d'IVA de les factures emeses el 2011, tant si les has cobrat com si no, a la deessa Hisenda, un espectacle de tragicomèdia grega que es representa any rere any durant tot el primer mes a empreses, empresetes i xiringuitos amb autònoms com a actors i disfressa de titelles. Els autònoms avancen a l'Estat 1.930 milions d'euros per l'IVA de facturessense cobrar, a Catalunya en són 436 milions, i això era fins al 20 d'octubre (La Vanguardia 07/12/11). Sort del PP, que en la legislatura passada va proposar modificar aquesta llei que ja acumula 51 ajornaments en el tràmit d'esmenes. De moment, tots es fan l'orni. Veurem el meló d'enguany.

El meló, tot i el seu sabor pudent segons el sommelier esmentat, pot millorar deixant-lo a temperatura ambient. La resta de tallades podrien tenir sabor a ocupació, a llocs de treball, una dèria començada per aquell Isidoro (àlies Felipe González) amb la creació de 650.000 llocs; promesa que s'ha anat repetint al llarg de les eleccions generals, aquestes últimes sense precisar-ne la quantitat (per si de cas); una mena de relat del Gènesi on al setè dia, en lloc de descansar, el Déu de torn es dediqués a crear curro. Pensant en veu baixa hom raona que l'ocupació la creen les empreses, les pimes amb autònoms, que el setembre passat eren 533.388 a Catalunya, un nombre considerable de desgavellats, l’autonomia líder en autònoms, després que entre maig i juny hi haguessin 58.900 baixes de persones que van optar per “aquí a terra et deixo el gec”, demostració punyent que l’autonomia no té futur.

Com deia un visionari autònom que va haver de baixar la porta definitivament, en la crisi dels noranta: “ens n'anem a fer punyetes i, si no fem via, no n’hi haurà per a tothom, que a Roquetes en fan poques”. Sublim

premonició!

Arcadi Vilella
20 01 12

EROTISME A L'ACTUALITAT (VOLUM 2)

2012-01-24T08:19:00.003+01:00

Eros és un instintque s'esforça contínuament en unificar la vida en entitats cada cop mésàmplies, perllongant la vida i conduint-la a nivells més alts dedesenvolupament. Molts són els qui opinen que Eros es senzillament la forçacreadora fonamental de l'univers que és manifesta en l’instin d'una espècie enreproduir-se, multiplicar-se i, en la tendència de tot allò que està dotat devida , envers unes formes de vida més elevades i millor organitzades.

SENSES by FRANK DE MULDER from frank de mulder photographer on Vimeo.

EROTISME A L'ACTUALITAT (VOLUM 1)

2012-01-23T07:58:00.000+01:00

A partir d'avui sortiran una sèrie de capítols o volums dedicats a l'erotisme, tema que ja havíem tocat en altres monogràfics, com el de l'Àfrica antiga, Oriental, el del cine. Des de la més remotaantiguitat, els artistes de totes les cultures s'han interessat per larepresentació de l'activitat sexual no com un acte per a procrear sinó sobretotcom font de plaer. Des que l'art es coneix i reconeix, allà en la profunditatd'èpoques molt antigues, el cos humà i la seva representació han estat sempreobjecte de la mirada creativa de l'home.

SOPA DE BRUIXES

2012-01-22T09:40:00.001+01:00

Entre1692 i 1693, més de 150 persones van ser empresonades al poble de Salem, actualMassachusetts, acusades de bruixeria. Ningúva poder provar res, la qual cosa no va impedir que 19 dels detinguts fossinpenjats. ArthurMiller va donar fama mundial al succés amb la seva obra Les bruixes de Salem,on establia un paral·lelisme crític amb la campanya anticomunista dels anys 50.

Aprincipis d'aquella dècada, el senador republicà McCarthy havia començat asospitar que la indústria cultural del seu país estava infectada desimpatitzants i espies comunistes. Dela mateixa manera que els veïns de Salem veien bruixes a les cantonades, ellveia traços comunistes en els texts de Broadway i, sobretot, en certes pel·lículesdel perfil Hollywood.

Deixantde banda la presumpció d'innocència i diversos drets constitucionals més,McCarthy va redactar una llista negra engrossida principalment per cineastes,guionistes i escriptors (com el propi Arthur Miller). Esva muntar el seu propi judici de Salem i fomentar una paranoia social queduraria sis anys. Durantaquell període, molts artistes i creadors van perdre la feina, ja quecontractar un nom de la llista negra era interpretat com un gest de complicitatal comunisme.

Seixantaanys després, les bruixes amenacen amb tornar.

Al'octubre de 2011, un congressista republicà anomenat Lamar S. Smithpresentava davant la càmera de representants un projecte de llei anomenat SOPA,Stop Online Piracy Act Ara la batalla ja no es lliura en els escenaris ni a lespantalles de cinema, sinó en els ordinadors. Il'enemic ja no és el dimoni ni el comunisme, sinó qui amenaça una de les mésrobustes indústries dels Estats Units: la dels drets d'autor.

SiSOPA tira endavant, els propietaris dels drets poden segrestar webs (dequalsevol país), esborrar la seva presència en els cercadors i congelar elsseus ingressos publicitaris i els seus fons. Desprésque això passi, amb la presumpció d'innocència ja crivellada a la tarima, eltitular del web tindrà l'oportunitat de comparèixer davant el tribunal de Salemi explicar la seva versió dels fets. Unprocés idèntic al que les autoritats nord-americanes van seguir per silenciarWikileaks.

Lesllistes negres, a Salem i també en els 50, no buscaven tant castigar la faltacom a estigmatitzar, aïllar els seus simpatitzants, assenyalar-los davant lacomunitat posant de manifest que la seva actitud amenaçava el normal i rectemanera de vida. Dela mateixa manera, la llei SOPA busca condemnar a l'ostracisme a l'enemic delsistema, fins al punt que qui enllaç una pàgina de la llista negra esconvertiria en col·laborador de la mateixa i, per tant, estaria cometent undelicte.

Si,des de Twitter o Facebook, enllaces a una pàgina amb contingut protegit, cometsun delicte. Sigestiones un bloc i un comentari enllaça una pàgina amb comentari protegit,comets un delicte. I si tucomets un delicte, que et enllaç el comet al seu torn. ¿Resultat? Por i paranoiaen l'era de la interconnexió global.

Peròla més greu conseqüència de l'aplicació de SOPA és que aquelles xarxes quepermeten la navegació anònima passarien a estar vigilades. Això,a més d'aniquilar el dret a la intimitat, inhabilitaria qualsevol possibledissidència als països on Internet està sota control governamental com, per exemple,(posi aquí la seva dictadura predilecta).

Si la llei SOPA tira endavant, Internet, elmedi, passaria a estar vigilat i controlat per grans corporacions comMicrosoft, Apple, Adobe, les discogràfiques i les majors de Hollywood. LaInternet oberta, lliure i una mica caòtica que coneixem donaria pas a unacertament molt més estricta i ordenada.

Sense anonimat.

Sense bruixes ni dissidents.

JOSE PARRA - MÈXIC

2012-01-21T09:39:00.003+01:00

JoseParra neix a Guadalajara Jalisco, Mèxic, com a part de la tercera generació depintors a la família. El seu avi va ser un artista i enginyer en Tepic Nayarit.El seu pare J. Parra "Parrech", seguit del seu germà "AgustinParra" es muda a Guadalajara per començar a reprendre la pintura MexicanaCostumista. Els dos germans van créixer en pocs anys, fent tot des de pintura iescultura, fins elaborades peces de decoració, inspirades en el BarrocIbero-Americà. Ara Agustí s'ha donat a conèixer internacionalment per haver fetmés de dotze cadires especials per al Papa Joan Pau II, convertint-se enproveïdor oficial del Vaticà. Parrech es va convertir en un personatge dins del'escena plàstica local, a causa d'una banda a la qualitat de les seves peces iper un altre al suport del seu estudi a artistes com Sergio Garval, EnriqueMonraz, Jose Moraila, Rubén García i Nino Magaña entre d'altres . Les cadavegada més conegudes "Alacena Parrech" han estat exhibides a Sud-amèrica,Europa i Amèrica del Nord.

José Parra va tenir el seu primercontacte amb la pintura a primerenca edat en l'estudi del seu pare, però no éssinó fins als 16 anys quan decideix integrar formalment a l'estudi-taller, onaprèn l'escola de la família. Després d'estudiar al I.T.E.S.O. Comença lacarrera d'Arts Plàstiques a la Universitat de Guadalajara. La primera exhibicióindividual va arribar després de guanyar un premi en el Concurs "ArtJove" a l'edat de 21 anys. Va ser en aquesta exhibició on pren el recursde la Talavera com a part integral de les seves composicions. Després detreballar amb galeries a Puerto Vallarta per espai de tres anys, i en Torontoper un breu període, Jose Parra exhibeix per primera vegada a Nova York. Va seren aquesta primera visita quan s'uneix al "Art Student 's League of NewYork" on pren classes d'anatomia. Actualment José Parra es trobatreballant en una comissió especial per a la col·lecció Riley a Tucson Arizona,en coordinació amb Galeria Minerva i la Societat Històrica d'Arizona a Tucson.

CHRISTIAN WEISS - ALEMANYA

2012-01-20T08:24:00.000+01:00

Christian Weiss és un fotògraf, il·lustrador i dissenyador gràfic queviu i treballa a Munic, Alemanya. Deformació autodidacta, Weisses mou endiferents àmbits fotogràfics,com el retrat, moda, fotografia a celebritats i músics, la fotografia artísticao els nus. ChristianWeiss combina lafotografia tradicional i la digital. El seu treball és fosc i profund,sobretot en la seva fotografia més artística, onles seves composicions es mouen entre l'horrori el romanticisme, deixant pel camí unerotisme de vegades dolç i de vegades agressiu enla seva extensa col·lecció de nus.El món bizarro isensual de Weiss ensatrau amb aquestsentiment sempre estrany amb el que ens atreu el provocador i que ésdiferent. La bellesa de la tragèdiade nou present en els nostres moments més dispars.

ELS GRANS PLAERS MINÚSCULS

2012-01-19T08:31:00.000+01:00

Avui estic de bon humor, avui he estrenat mitjons. Uns d'hivern, normals, sense marca coneguda, comprats al mercat de Bonavista el passat diumenge. Dels de 5 parells, 3 dòlars europeus.

I el bon humor em ve de la sensació que produeix l'introducció dels peus dins d'uns mitjons nous. Com a nova roba els cos ho detecta com element estrany a modus de bacteri de la grip i reacciona, en aquest cas, amb un caminar optimista i decidit. Quelcom similar, però totalment diferent, quan per les circumstàncies cal tallar les ungles dels peus abans no comencin a cercar com gavinets, espai entre la carn.

Tal i com diu el protagonista del nou Testament: "jo coneixo les meves ovelles i elles em coneixen a mi" amb els mitjons passa tres quarts del mateix. En el meu parc mitjoner ens coneixem tots, els de la goma fluixa,

els que se'ls menja la sabata, els que fan una delicada olor ja al migdia, els descolorits, els blau marí, els negres, els grans, els petits, els de la meva filla, o els més ingrats: els desaparellats també fills d'algun Deu. Tots ells, personatges inferiors de numeroses guerres lliurades amb una majoria glamorosa de derrotes però també de celebrades victòries.

Ara, amb aquest important increment caldria llençar-ne uns quants, una empresa àrdua, en la que no hi penso col·laborar. Tinc el mateixos sentiments que el mercader "És que un jueu no té mans, òrgans,

proporcions, sentits, afectes passions?, si ens punxeu, no sagnem?... Perquè el llençar els mitjons, no tan nous, segur que em farien idèntiques preguntes i no tindria cap resposta excepte la d'aixugar-me les llàgrimes

amb qualsevol d'ells.

Moc els dits dels peus i els nous mitjons fan tot el possible per merèixer la meva estimació, per adquirir el rang d'habituals. Segur que entre ells, els nouvinguts i els de sempre al calaix ja s'ho han parlat. Segur també que hi ha intervingut els pantalons texans del calaix del costat o les samarretes del de sota. Aquesta nit a la calaixera hi ha hagut xivarri. Calentet dins del llit em xiulaven les orelles, parlaven bé de mi, de l'apreci que tinc als plaers minúsculs, de la desídia que em causen els grans, d'un món on les coses noves, per se tenen massa importància, d'un món que ha oblidat la importància d'estrenar mitjons.

Arcadi Vilella
17 01 12

..

GEORGY KURASOV - RÚSSIA

2012-01-18T08:00:00.000+01:00

Georgy KURASOV és un artista nascutel 1958 i gairebéque en cap moment de la seva vida s'ha allunyatde l'art, encara que va ser només fins a la dissolucióde la Unió Soviètica que el seu treball de pintura va obtenir reconeixement.

Veure les pinturesde Georgy KURASOV és definitivament una invitacióa crear, en el seu dibuix crea jocs amb les línies apropant-sea alguna forma de cubisme, el seu color és vivaç, impactat iimponent, així com les seves propostesfisionómicas. KURASOV recorda haver-se iniciaten l'art fent unamica de modelatge en plastilina,després va rebre classes de pintura i esculturai gairebé que desd'aquest moment, als seus tretzeanys, inici el seu recorregutpel món de la creació artística, recorregut que no es va interrompre nitan sols quan va ser allistat per l'exèrcit,ja que va comptar amb la sort de sernomenat pintor de la cort del general a càrrec. Peròva ser només fins a la caigudade la Unió Soviètica que el seu treball va poder ser vist en altres llocsdiferents al seu país, així va ser com va exposar en diversos espais alsEstats Units, on a més ha venut bona part de la seva obra.

PERQUÈ LA REPÚBLICA

2012-01-17T08:17:00.000+01:00

Deixara l'estacada als seus col·laboradors és un vell costum de Juan Carlos I, elsuccessor de Franco. Ho va fer amb el seu mentor Torcuato Fernández Miranda quan, elevat altron, va deixar de ser-li útil, amb Sabino Fernández Campo quan va deixar defer-li de “mamporrero”, amb els seus còmplices en el 23-F Armada, Milans delBosch i Tejero després de fracassar el cop pel pànic real posterior (encara quetots ells, imbuïts d'una fidelitat molt castrense, van preferir suportar penesde presó abans que parlar). La seva última retirada estratègica ha estatllançant el llast del seu gendre Urdangarín, que segons sembla va conservarl'afició al “pelotazo” dels seus temps de handbol (i, a “fortiori”, de la sevafilla Cristina, signatària dels mateixos documents que van permetre l'ascensióeconòmica sobtada de tots dos; al cap i a l'últim se'ls suposa units en la sorti en la desgràcia).

Aquest comportament dóna motiu a algunes preguntes. Si tots som innocents finsque es
demostri el contrari, per què el matrimoni maleït ha quedat apartat delsquefers de la família real si ni tan sols han estat imputats? És cert, hanrebut un mínim i vergonyant suport de la reina i d'Elena amb les seves fotos“washingtonianes”, unes iniciatives que recorden la del propi Juan Carlos quan,amb Franco agonitzant, es va marxar per les bones al Sàhara a dir als militarsallí destacats que “Espanya no els abandonaria” … just una setmana abans ques'acordés la seva cessió al Marroc.

Que unBorbó sigui covard no és novetat, que sigui maldestra encara ho és menys. Peròsón ja tantes les “gansades” de l'actual, que cada vegada resulta més difícildissimular-les. L'última ha estat, en el missatge de Nadal, dir que “tots sóniguals davant la llei”. Òbviament, no ho aplica a si mateix, que segons laconstitució és “inviolable”. En poques paraules, que és amo de robar o fins itot matar, per exemple, i, amb major motiu, de cobrar comissions molt superiorsa les quals s'imputen a Camps.

Però no van acabar aquí els despropòsits reals. En una grau d'audàcia, es vadignar referir-se al que tot el país comenta, manifestant que cal ser exemplar,i lamentant que certes actituds poden repercutir en el “descrèdit de lesinstitucions” (és a dir, de la Corona).L'espectacle del dia 27 al Congrés vaser més lamentable encara, amb el rebló del mateix i l'aplaudiment unànime delsdiputats, que posa de manifest una vegada més el divorci entre el poble i unssubjectes disposat a l'aplaudiment segons el que mani el partit polític. Pochem avançat des dels temps de les “adhesions incondicionals” dels diputats deles Corts al feixista cabdill.

Per cert, aquesta “patochada” de la nostraConstitució sobre la seva inviolabilitat (unida a la de proclamar que les Forces Armades “tenen com a missió garantir la sobirania i independènciad'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional”),causa la riota a Europa i ens priva de l'accés a algunes institucions continentals.Però, qui li posa el cascavell al gat amb un canvi constitucional?. Sortiranels temes nacionalistes i tantes unes altres coses fruit d'una mentalitatencara dictatorial i franquista. Curiosament, en el mateix dia la Sra. Botellaera investida alcaldessa de Madrid, només perquè el seu marit així ho va volerfa vuit anys, temps suficient, segons sembla, per adquirir gran experiènciagovernativa, i el Sr. Ruiz Gallardón, sempre imparable en la seva carrera cap ala presidència, li concedís aquest lloc a canvi de la seva creixença personal.Una mostra més que, ara com en temps de Franco, les classes governants tractena Espanya com si fos el seu “cortijo”.

En temps de Franco es concloïa que “tenim el govern que ens mereixem”. La frasesegueix sent vàlida avui per a un poble inculte, vago i desmemoriat. Disculpinque no firmi aquest article amb el meu veritable nom. No crec en la “llibertatd'expressió” a l'espanyola, de la mateixa forma que tampoc crec que la justíciasigui igual aquí per tots, ni que les persones siguin innocents mentre no es demostriel contrari.

El gat negre.

RICARDO CASAL - PARÍS (FRANÇA)

2012-01-16T08:36:00.000+01:00

GRAVITY // UN RÊVE DE DEMAIN from Filip Piskorzynski on Vimeo.

LA DIGNITAT

2012-01-14T15:57:00.000+01:00

La dignitat és un dretinnat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la sevavàlua en tant que humans. És objecte de protecció per les lleis internacionalsi pels principis de l’ètica.

La història del concepte està lligadatant a l’antropocentrisme clàssic i renaixentista com al lloc que ocupa l'homeper a les religions monoteistes, ja que és una criatura divina i posseeix ànima,a diferència d'altres éssers vius. És el centre de la Declaració Universal delsDrets Humans, el principi del qual es deriven tots els altres.

La dignitat humana pot veure'samenaçada pel tracte vexatori, sigui en el cas de la discriminació, de latortura, l'esclavatge o les condicions físiques que impedeixin la vida amb unmínim benestar. Igualment es qüestiona en els dilemes de la bioètica, onfunciona com a límit per a les intervencions científiques i en el paper del'Estat sobre l'individu. Tu, tot, tothom.
.
.
.

STEPHEN EASTWOOD – UNITED STATES

2012-01-13T15:08:00.001+01:00

Stephen Eastwood, Butterfly Photoshoot with Stefaniya . from Stephen Eastwood (extras) on Vimeo.

JULIAN DE NARVAEZ – COLÒMBIA

2012-01-12T15:22:00.002+01:00

Nascut a Bogotà, Colòmbia, l'any 1977. Es gradua coma dissenyador gràfic a laUniversitat Jorge Tadeo Lozano al 2002.Realisaun diplomat en creació de disseny web a lamateixa Universitat el 2004. Entre el 2009 i2010 cursa el programad'especialització en mitjans itecnologies per la producció pictòrica a l'Institut UniversitariNacional d'Art IUNA, de Buenos Aires, Argentina.Entre alguns reconeixements alseu treball es troba el premi al primer SalóNacional d'Il·lustradors realitzatper la Cambra Colombiana del Llibre al any 2008.A partir de l'any 2002 el seutreball s'ha publicat endiferents mitjans editorialsa Colòmbia. Actualment col·laboradesenvolupant les seves propostesgràfiques amb diferentseditorials i agènciesde disseny d'Anglaterra i Estats Units i Colòmbia.

GOM - ESMA 2011 from gom on Vimeo.